Ray Bradbury: Farenheit 451

“El petroli és com un perfum per a mi”, diu Muntag, el protagonista de Farenheit 451, al principi de la novel·la. I això, de retruc, em porta a visualitzar Apocalypse Now i a tornar a escoltar les paraules del coronel Kilgore: “Estimo l’olor del napalm pel matí. Un cop, durant dotze hores vam bombardejar una muntanya i quan tot va acabar, vaig pujar-hi. No varem trovar ni un cadàver d’aquestos xinesos de merda. Però quin olor a gasolina cremada. Aquella muntanya feia olor a victòria”!

Les analogies sempre tenen un nexe d’unió pel que fa a la seva significació. Entenc que he portat aquesta analogia entre una obra literària i una obra cinematogràfica tot just per un rerefons comú on el “perfum” de la destrucció s’erigeix com a objecte de culte per a etiquetar com si fos una botella de colònia de marca tot allò que és fruit de la bogeria i de la degradació de l’ànima humana. I tant Muntag com Kilgore destrueixen perquè és la seva feina, perquè estan obeint ordres d’instàncies superiors (del gobern), perquè no arriben mai a qüestionar-se des d’un punt de vista moral tota la repercusió de les seves accions. Rectifico: Muntag, a diferència de Kilgore, sí que ho farà, vull dir que, en un moment donat, a dins seu s’obrirà un procés de qüestionament molt punyent que el durà al terreny d’arenes movedises de l’autoconsciència…

Farenheit 451 (per cert, aquesta és la temperatura a la que crema el paper) ens du a una societat en clau de malson orwelià on, de retruc, apareixen contrastats tots els mals de la nostra societat moderna. Dit això, seria bo de matisar que la creació d’aquesta obra és dels anys cinquanta del segle passat, on la força succionadora del cicló de la indústria multimèdia i el desenvolupament ferotge del capitalisme més salvatge encara no s’havia produït. Però està clar que cada cronologia, cada època deixa intuïr en el seu sinus moltes claus de per on pot anar el món en un futur. Ray Bradbury, un dels escriptors més celebrats de la ciencia ficció, va saber intuïr molt bé per on aniria una societat globalitzada i uniformada: cap a la pèrdua de la identitat personal a favor del ramat, cap a la pèrdua de la capacitat de concentració, conceptualització, abstracció i comunicació, cap a la pèrdua de la solidesa formativa en les escoles i la destrucció de les humanitats clàssiques en l’ensenyament a favor de sucedanis completament descontextualitzats i desconnectats de la saviesa. Tots aquests components temàtics hi són molt present en aquesta obra on els elements dibuixats de "ciència-ficció" ens presenten una societat implacablement alienada per la tecnologia i el consum.

El foc, l’element simbòlic de purificació al que s’associa… Aquí els bombers no es dediquen a apagar incendis sinó a cremar tota aquella manifestació de la cultura tradicional en forma de llibres. Res, cap branca, per minsa que aquesta sigui de cap arbre de les lletres, té que subvertir cap ordre establert, precisament per a que ningú pensi, per a que la felicitat estigui aquí i ara a l’abast de tothom en forma de pastilles o de l’última tecnologia que ens durà sense cap dubte als seus preuats mars. Ràpid i més ràpid, no val a aturar-s’hi per a pensar res, i molt menys per a llegir. Però, estem parlant d’una societat de ficció o de la nostra societat, la de carn i ossos, la que tenim avui dia…?

Em venen al cap dos obres de temàtica pareguda d’una ciència ficció distòpica i de denúncia (1984, de George Owell i Un món feliç, d’Aldous Huxley) És clar que totes aquestes obres (i també Farenheit 451) vertebren entorn els sistemes totalitaris i el rentat de cervell que fan aquests règims als ciutadans per tal d’aconseguir certs objectius (“entenc el com, però no entenc el per què”, és la veu colpidora de Winston Smith, protagonista de 1984, al adonar-se’n de tota la perversitat que suposa l’engany i la manipulació a una escala monstruosa) I totes les obres esmentades poden llegir-se, també, com una resposta als perills que quan van ser escrites suposava un món on la llibertat estava reprimida i on el perill de la guerra nuclear s'albirava en l'horitzó com a sinistra possibilitat d'un apocalipsi autodestructiu.

És clar que nosaltres, avui en dia, ens podem autosuggestionar de la forma més meravellosa en el sentit de que disposem d’una democràcia que ens fa “lliures” en la nostra capacitat de decidir i d’escollir, però al marge i a pesar d’aquesta democràcia, som esclaus d’un sistema capitalista salvatge i despietat que, es mire com es mire, no ens ha arribat a fer més humans. Farenheit 451 és una denúncia contundent contra un món globalitzat i desnaturalitzat al qual se li ha extret a bisturí de precisió tot allò que, en última instància, ens pot fer realment lliures. Perquè, tal i com digué Jesús: “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” Per tant, si no s’arriba a conèixer aquesta “veritat”, no pot haver-hi mai el pas anhelat cap a la llibertat, per molt lliure que es cregui algú a dintre d’una fastuosa i meravellosa gàbia d’or. Exactament com Mildred, la dona de Muntag, a la novel·la de Bradbury...