Mercè Rodoreda: La plaça del diamant

Aquesta és l'edició il.lustrada que el 1989 publicà Cercle de Lectors, i és la que hi tinc a la meva biblioteca (ja comença a notar-se el pas del temps amb les pàgines plenes de taques grogues, el pas del temps que amb tanta sensibilitat relata a l'interior d'aquestes mateixes pàgines la seva protagonista, la Colometa)

Què dir, pobre de jo, davant d’una meravella literària com La plaça del diamant, una novel·la meravellosament ben escrita amb aquelles alenades d’emoció tan colpidores, amb aquell bon gust descriptiu pels detalls, des de la sensibilitat en primera persona d’un personatge ja mític, la Colometa. 

Em succeeix molt cops que la part del cervell que predisposa els gustos i el que et fa sentir còmode, em dicta de sobte un determinat producte literari, per circumstàncies que no venen massa al cas però que en tot cas malden per capbussar-me enmig d’ambientacions, decorats i personatges que d’alguna forma coincideixen o sincronitzen amb la radiografia de les meves expectatives del moment. 

La plaça del diamant ja l’havia llegida fa molts anys, no recordava gaire l’argument però sí que recordava el fet de que la seva lectura em va impactar i em va delectar per l’exquisidesa d’un lèxic senzill però alhora molt evocador i, sí, em va emocionar molt. I aquest cop, també. Prodigiós retrat social d’una Barcelona en els temps de la Guerra Civil, amb totes les classes socials i els seus clarobscurs psicològics, la odissea personal de la Colometa arrenca al lloc que dona títol a la narració i arran de la coneixença que fa aquesta de joveneta amb el que serà el seu marit, en Quimet, entestat en omplir la seva casa de més i més coloms i en un egocentrisme que de casats sempre afectarà negativament la Natàlia, que així es diu de nom de pila.

La protagonista és una dona submisa, a l’estil, d’altra banda, de les normes socials i comportamentals del moment, i té un punt de candidesa o d’innocència, acompanyat d’un món interior no intel·lectualitzat, que en l’exercici expositiu que fa en primera persona arriba a esdevenir en moltes ocasions realment commovedor. És senzilla, és detallista, és sensitiva, i això es deixa traslluir en una prosa d’una potent càrrega emocional i molt subjectiva, que se t’apega ja des del primer paràgraf.

Trobo força impactant, en el sinus de la història, el canvi que la Natàlia va experimentant  arran totes les desgràcies que va vivint enmig de la pobresa, de la guerra, de la incomprensió per part del seu marit, i que la duran a una metamorfosi interior que ineluctablement la canviaran per dintre. Aquesta metamorfosi s’expressa d’una forma molt intensa, molt visceral, com un tipus d’espiral in crescendo que la porta a una situació límit (aquí l’autora empra un tipus de literatura que beu de la tècnica d’associació lliure de paraules, són passatges realment impressionants)

La plaça del diamant és una novel·la extraordinàriament bona, i que malda per ser rellegida molts cops, com tots els clàssics. De seguida connectes amb el seu personatge (personatge, d’altra banda, molt allunyat de les heroïnes tràgiques com Madame Bovary  i Anna Karennina, aquestes últimes amb un món interior molt més intel·lectualitzat i recargolat) L’obra desprèn, com una dolça segona pell, tot un món sensitiu que observa la vida primer des de la ingenuïtat i els petits detalls, i finalment des de les sensacions tan i tan difícils de transmetre de que el temps ha passat per l’interior d’un, amb la seva peculiar petjada anímica i emocional, canviant totes les expectatives i mutilant per sempre la visió innocent i plenipotenciària de la vida.

Siguin quines siguin les vegades que es llegeixi, la novel·la més famosa de Mercè Rodoreda és tot un plaer literari amb regust de clàssic de sempre i que també s'erigeix com una molt bona recomanació per aquestes dades nadalenques.