Buda i els Nadals

Si Siddharta Gautama aixequés el cap… Veuria títols literaris tan suggerents i a la vegada tan inversemblants com ara Com convertir-se en un Buda en cinc setmanes, pobre, a ell que li va costar anys i anys de suor, llàgrimes i esforç. Certament, no treballava ni tenia família per mantenir, així que tenia tot el temps del món per dedicar-s'hi en cos i ànima al projecte de la il·luminació, però tot i així el mèrit d’aconseguir el que va arribar a aconseguir és monumental, es miri com es miri.

No obstant, encara que llegint aquest manual d’un autor italià anomenat Giulio Cesare Giacobbe, que així d’entrada, si es mira la portada del llibre (on l’autor recomana retallar una foto amb la cara de cadascú per poder penjar-la al cercle del mig, completant així el cos d’un monjo tibetà) sembli tot plegat una bufonada en tota regla, en honor a la veritat diré que és un assaig senzill i que encara que estigui fet en clau d’humor, els pilars o eixos fonamentals de la filosofia budista, hi són perfectament clarificats. Qui fa l’assaig no és cap xarlatà ni cap torracollons, és un psicoterapeuta i filòsof i bastant bon divulgador, i potser també algú perfectament conscient de que allò que el públic demanda avui dia són manuals fàcils i que no maldin per massa esforç en un món en que precisament la cultura de l’esforç ha donat pas a la cultura dels xoriços (polítics, empresaris, estafadors, economistes i un llarg etcétera) sense escrúpuls ni moral. A pesar de tot, ja dic, trobo aquest assaig en clau d’humor molt bo per a tenir un tast senzill dels preceptes de la filosofia budista.

 

M’imagino que, per un moment, deixes de nou la teva immortalitat d’allà a les teves terres, al Cim de les Àligues, i decideixes romandre com a invitat meu, aquí a l’Ametlla de Mar. És per a mi un gran honor, Venerable. Potser em diries de seguida que tota aquesta colla de xoriços a la que he esmentat entren en contradicció amb un dels teus nobles òctuples camins (estaríem parlant del cinquè, és a dir, dels rectes mitjans de subsistència, però trobo que potser també estaríen violant d’alguna forma tots els altres)

Fem un té, Siddharta? Em permets que et cridi pel teu nom de pila, és que dir-te directament Buda fa que em senti molt impressionat i empetetit al costat teu.

Crida’m com vulguis, en tot cas els noms no deixen de ser un tipus de convenció i limitació mental, però no són la realitat.

Entesos, em ve ara mateix a la meva ment indisciplinada la teva metàfora recollida en un Sutra, quan feies esment que algú que assenyala amb el seu dit la Lluna està ni més ni menys que suggerint un camí, però que en tot cas el seu dit no és la Lluna… ah, veig pel teu somriure d’assentiment que t’ha fet gràcia la comparació que tu ja vas fer fa dos mil cinc-cents anys.

El té s’esmuny agradablement fent-nos entrar el cos en calor, a fora la terrassa hi ha ara deu graus de temperatura i el sol està encapotat per núbols pixaners. Observo la total concentració del Buda quan xucla el seu té, com si tot en la seva vida es limités a tastar-lo i a gaudir del seu sabor, mil.límetre a mil.límetre de líquid.

En què penses, Venerable?

En res, tan sols sóc conscient de la meva presència, i de les sensacions físiques i sensorials que hi tinc.

I ja està?

Si, per què no tindria que estar?

És clar, és clar, comprenc la seva resposta, pareguda a un koan zen… És que en els temps que corren la teva actitud és una mena de raresa de col·leccionista. Fes-me el favor, no te m’emprenyis, sóc conscient  a més de la bogeria a la que hem convertit aquesta Terra que ja no està cultivada (mai ho ha estat, però) des de la sensibilitat sinò des de l’egoïsme, la ignorància i el desig. Sé que els publicistes aplegats a la indústria del consum viuen d’això, és a dir, gràcies a la ignorància de la gent i als desitjos impostats que els implementen com una pròtesi a les circumvolucions del cervell. Si tothom estigués, d’altra banda, “il·luminat”, la indústria publicitària se’n aniria directament a la merda, ho sé, en el fons quasi res del que ens volen fer creure que necessitem ho necessitem de veritat… Vaig bé, no, Venerable?

 

Si, vas bé, però on vols anar a parar?

No ho sé, suposo que em limito a fer una radiografia social.

Bé.

I tu què hi penses de tot plegat?

El mateix que Jesús: de què us servirà guanyar el món quan heu perdut l’ànima. Aquesta última frase es fa de sobte pedra contundent escolpida sobre els sentiments, d'altra banda no esperava gens la resposta que no és d'ell però que toca directament la línia de flotació de la nostra societat...

M’agradaria que cada dia sigués un Nadal perpetu en el que puguessim reivindicar el miracle d’estar vius i si pugués ser de reinventar-nos, m’agradaria un conc tibetà fent dring dring de felicitat, tot el dia, a les parets de l’ànima, m’agradaria… El Buda intueix els meus bons pensaments, que al final guardo per a mi, i assenteix amb el cap.

Tinc que marxar, novament, al meu Cim de les Àligues, però em seguiré apareixent i seguiré present, sempre, per a qui vulgui sortir del samsara i deixar enrera definitivament tot dukkha. Gràcies pel té, i que tinguis molt bons nadals.

Que tingueu molt bons nadals, de tot cor, malgrat la crisi, els xoriços, el consumisme nadalenc i la mare que ho va parir tot.