Herba
d’enamorar
és una molt bona novel.la que, per damunt de tot, reivindica l’ésser dona, amb
tot el que això ha significat al llarg de la història a través d’un paper quasi
sempre relegat i secundari. Però és una reivindicació dolça i silenciosa,
allunyada dels crits de guerra femenistes; és una reivindicació, si es vol,
sincera i sentida, sense pretensions, sense fer polseguera innecessària, a cor
obert.
Les
tres protagonistas d’aquesta història que es perllonga a través del segles amb
un nexe d’unió o de lligam entre totes tres, són dones que decididament no
s’aconformen mai amb el paper que, en tant que dones, se’ls hi ha atorgat al
néixer amb aquesta condició. Curiosament, el vèrtex o element comú entre totes
tres és ni més ni menys que la figura del filòsof René Descartes, qui amb la
seva filosofia va aprofundir encara més si cap en la escissió cos-ment, en la
separació, en definitiva, del principi masculí (ascètic, espiritual, d’idees
que viuen en la ment) i el principi femení (sensacions, sentiments que viuen en
els procesos corporals)
La
novel.la està estructurada com un puzzle confeccionat a base de diferents
registres però molt ben ensamblats des del punt de vista formal. I, tot s’ha de
dir, amb un lèxic exquisit, sensitiu, amb una veu pròpia que trenca d’una
plomada clixés i tòpics per dir les coses que només l’ànima i la sensibilitat
femenina sap dir millor que ningú. En definitiva, un plaer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada