Jonas Jonasson: L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra

L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, del suec Jonas Jonasson, m’ha semblat una novel·la divertida, entretinguda i molt disparatada i per a res creïble des del punt de vista argumental; però, és clar, és que estem llegint un relat en clau de farsa on les sorpreses i les situacions rocambolesques aniran in crescendo a l’aixopluc del riu desbordant i il.limitat de la imaginació. Que, en el cas d’aquest autor suec, res té que envejar a un altre autor aplaudit de les terres del fred, el finlandès Arto Passilina, tots dos especialistes en crear situacions i ambients recargolats i un tant surrealistes i amb un toc d’humor entre àcid i macabre, a parts iguals. I, si es vol, es podria comparar fins i tot aquesta obra a la gran novel.la del malograt John Kennedy Toole, La conxorxa dels necis, més que res per la facilitat que tenen els seus autors en crear “escenaris” embrollats i plens de personatges al.lucinants que, com la plastilina, van modelant tot tipus de situacions d’enredament i de comèdia. Ara bé, deixem aquí ben matitzat que Ignatius Reallity no té ni el calatge moral ni la simplicitat i bona fe que té Allan Karlson, el protagonista que ens ocupa en aquesta crítica…

Pel seu aniversari de segle de vida, Allan Karlson decideix escapar-se de la residència d’avis fent cap a l’estació d’autobusos desprès d’una fugida decidida i de no retorn. I mentre espera, precisament, l’arribada del seu autobús algú li encarrega la custòdia d’una maleta. I aquesta maleta (millor dit, els diners aplegats al seu interior) serà l’inici d’una esbojarrada història amb gànsters inclosos, de fugides i persecusions, amb tota una galeria de personatges estrambòtics i situacions no menys recargolades.

Paral.lelament als avatars de la fugida de l’ancià, la novel.la va intercalant episodis de la vida del seu protagonista i el seu periple al llarg del segle XX i a través de la seva vasta geografia, on coneixerà de retruc a molts líders mundials degut, en un principi, a una habilitat un tant estranya, com és la de ser especialiste en explosius. I no deixa de ser d’allò més suggerent i sorprenent, per això mateix, la portada del llibre, amb una foto d’un avi que du a la butxaca un cartutxo de dinamita…

M’ha semblat trovar-hi en aquests episodis els ecos retronants del bon soldat Svejk, anti-heroi de la literatura txeca creat per Jaroslav Hasek. I, sí, estaríem parlant d’uns personatges innocents en la seva puresa, que ni volen mesclar-se en la guerra (Svejk) ni en política (Karlson) perquè tots dos viuen llurs vides en un nivell de simplicitat i de coherència interior que s’estavella una vegada i una altra contra els clixés socials i les idees pre-establertes.

La caricatura, la sàtira que tan bé saben utilizar els mestres de la narrativa centroeuropea, també està present en aquesta novel.la delirant i esbojarrada a través de la qual pots gaudir de bona literatura sense grans pretensions, a no sigui la de passar unes hores amb el somriure als llavis acompanyant aquest original vell de cent anys que un dia decideix sortir per la finestra, i que per la seva proposta i característiques, és un llibre ideal per gaudir ara a l’agost. Sense presses. De periple en periple. Sense cap volada intel.lectual, com una suau i intrascendent brisa d’estiu.

Yann Martel: Vida de Pi

A l’acabar l’última pàgina d’aquesta història original i sorprenent, em queda la sensació d’haver assaborit una bona novel·la, relat d’un peculiar naufragi, on també de retruc s’aprenen conceptes de zoologia i de teologia, per molt dispars que en un primer moment puguin parèixer tots dos mons.

El protagoniste, Pi, abreviatura del seu nom Piscine, va de camí des de la seva India natal fins al Canadà en un vaixell, juntament amb els seus pares i uns quants animals d’un zoològic que hi tenen al seu poble, amb el resultat que hi ha un naufragi del que es salvaran uns quants animals (un orangutà, una hiena, una zebra, un tigre i el propi proganiste)

El recargolament del fil argumental del naufragi fa que tots tinguin que conviure en un sol bot salvavides, i que les esperances de salvar-se per a tots depengui d’un instint de supervivència comú per a totes les espècies animals, inclosa l’home. Així que aquest últim i el tigre, que són tots dos els animals més forts del bot, seran els que sobreviuran i tindran que aprendre a construir un altre tipus de realitat on el dia a dia malda a l’hora d’aconseguir els aliments per satisfer llurs necessitats bàsiques.

Vida de Pi, ja ho he dit, m’ha semblat una novel·la bona, interessant pels conceptes zoològics i teològics que es desprenen com una segona pell del relat, però sense arribar a abrumar o a extorsionar el nus principal a favor de cert amaniment o d’idees estereotipades; al contrari, hi ha molta frescura, espontaneitat i moments realment emocionants.

Finalment, quan Pi està contant la història del seu peculiar naufragi als representants de l’empressa asseguradora del vaixell, i de resultes que no se’l creuen, llavors ell mateix torna a contar un naufragi sensiblement diferent, però aquest cop amb éssers humans. Les paraules de Pi, no poden ser més explícites envers el que, en el fons, significa creure i tenir fe: “A veure, el món no és només com el veiem, sinó també com l’entenem, no és així? I a l’entendre una cosa, li afegim quelcom, no? Doncs precisament això converteix la vida en un conte”.

Salvant les distàncies, convé apuntar un altre gran relat pormenoritzat (això sí, sense tigre inclòs) del Premi Nobel García Márquez, "relat d'un nàufrag", una autèntica meravella literària on la sed, les cremades del sol, la fam , la por i la desesperança es senten a la perfecció mentre estàs llegint. Ja dic, salvant les distàncies i el rang literari de cadascú, m'ha semblat Vida de Pi un relat de naufragi igualment de convincent i d'evocador.

 

Markus Zusak: La lladre de llibres

Els miracles existeixen, és clar que sí, i també en el món de la literatura: La lladre de llibres n’és un d’ells.

La veritat és que, a part d’un gran plaer per la forma en que la història està construïda, amb un lèxic ple de lirisme, acurat, sugeridor, senzill, en les seves pàgines hi trobem tot allò que s’ha de demanar a la literatura de qualitat: que t’entretinguin, que t’endinsin d’una forma punyent i sense concessions al nus argumental, que t’emocionin, que et facin ballar la imaginació agafada de la mà del contexte històric-social-polític en que els personatges están insertats i, és clar, que aquests personatges siguin humans, molt humans.

La lladre de llibres és una meravella literària on té cabuda, dins el microcosmos i el contexte on té lloc la seva història (Segona Guerra Mundial, l’Alemanya nazi) tot un macrocosmos on la imaginació, la tendresa, els sentiments i, com no, la paraula, pinta amb colors propis i a través dels ulls de Liesel tot un univers que es va descobrint a mesura que la seva protagonista apren a llegir i a tenir consciència del veritable poder de la paraula. I, sí, la paraula pot endolcir la vida, li pot donar unes aromes i unes tonalitats amables, però també pot matar, destruïr.

En certa manera, estem al davant d’un conte, d’una faula que s’esdevé a través del costellam de la Història en un petit poble magníficament retratat de l’Alemanya nazi. I, és clar, ja en el primer paràgraf el narrador avisa de forma contundent: “un petit detall: moriràs” I és que qui ens està contant aquesta faula, el narrador és ni més ni menys que la Mort, circumstància extraordinàriament original en l’estructura de la narració que, dit sigui de pas, ens va avançant esdeveniments fent ostentació de la seva implacable omnisciència…

Liesel és una orfa que té la prematura visió de la mort quan veu morir el seu germà davant el seus ulls i, com els seus pares biològics no la poden mantenir, és adoptada llavors per una altra família molt prop de Munich. Estem a l’any 1939, tot just quan Alemanya comença l’expansió del seu Reich en forma de guerra. I ja des dels seus primers i tendres anys, la nostra protagonista té l’estranya dèria de robar llibres (ho fa per primera vegada al robar, al cementeri on enterren el seu germanet, el Manual del sepulturer…)

Al temps que assistim a l’eco que la petjada del nazisme té en el dia a dia de les famílies alemanyes, ens trobem al davant del cant del cigne de Liesen, quan a poc a poc el seu món interior és bastit per la matèria invisible de la intel.ligència estructurada a través de la paraula, de les històries que hi ha als llibres que ella va robant. I assistim també a l’amistat entre un jueu i aquesta família que jugant-se la vida l’acolleix i l’amaga a casa seva, reivindicant per damunt de tot la compassió, l’empatia, l’amor per sobre d’idees que es centrifuguen a través de l’odi i l’exclusió.

Finalment, és quasi bé impossible acabar aquesta història sense emocionar-se i sense preguntar-se com li ha anat la vida a Liesen des de la seva adolescència fins la seva senectut. Del poc que es dedueix i que l’autor ens conta, es treu que la seva vida s’uneix a la de Max, el jueu que la seva família adoptiva amagava al sòtan i que sobreviurà desprès de que l’agafin al camp de concentració de Dachau.

Potser és la màgia que tenen les grans històries, que deixen un raconet per a que el lector pugui fer les seves pròpies deduccions més enllà de les paraules que delimiten la narració. Sigui com sigui, La lladre de llibres és una faula bellíssima que malda per ser llegida en més d’una ocasió. De debò, val la pena.

 

El mapa de la literatura

Malgrat les impressions del principi, i passant una mica de les comparacions amb la primera part, El mapa del cel m’està semblant un producte acuradament ben fet, tant pel que fa a la seva vessant formal (lèxic exquisit) com a la seva trama argumental, i amb l’objectiu clar i concret que al llegir-lo ens tornem a emocionar i a sentir que la literatura, en moltes ocasions, pot ser un antídot perfecte contra el “mundanal ruido”. A més, Palma escriu amb un ànim d’emular aquelles obres sobretot del segle XIX que s’escrivien en forma de folletins, quan el final d’un capítol arribava molt sovint a un clímax que feia que de seguida el lector quedés atrapat i amb ganes de començar al més aviat possible el nou capítol.
 

I en aquest cop, assistim ni més ni menys que a una invasió “marciana”, en clar joc meta-literari i d’emulació de la famosa obra de Wells, La guerra dels móns. Felix. J. Palma posa sota el tauler tota la mecànica imaginativa que beu de fons diverses (essencialment, és clar, de H.G. Wells, però també de moltes pel.lícules de ciència-ficció, com ara Alien, Terminator...) I, vet aquí, el que en un altre autor seria possiblement un còctel sense massa credibilitat i advocat a la cursileria i a la “sèrie B” literària, en mans d’aquest autor espanyol la invasió alienígena es converteix en un joc perfecte on la literatura (repeteixo, la bona literatura amb lèxic depurat i exquisit) dona peu a que l’aventura, l’emoció, els sentiments, la imaginació, t’atrapin en una al•lucinant trama que va de sorpresa en sorpresa.
 

Nens, nenes, senyors, senyores, si encara no heu llegit ni El mapa del temps ni El mapa del cel, endavant, quedareu prendats d’un nus argumental de vertigen, respirareu per les terminacions de la vostra pell literatura en estat pur i, el que és més important, deixareu al vostre nen que se’n vagi amb el vostre permís a visitar móns imaginatius sòlids i molt ben trenats.
 

Probablement, si hagués llegit aquesta novel•la a l’infantesa -adolescència, m’hagués passat tal volta el mateix que em va passat al llegir La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, quan devia tenir uns dotze anys: l’hauria acabat amb palpitacions... per l’amor de Deu, era tanta l’emoció que sentia, podia anar tant, tant lluny en la imaginació, que les fibres sensitives feien bategar de forma frenètica un cor que només maldava per seguir acompanyant Phileas Fogg en el seu peregrinatge arran el món. I vet aquí la màgia sublim de la literatura: tot transcorria a la meva habitació, que solia tancar en clau per a que ningú em molestés, i en un viatge imaginatiu que tenia lloc al meu cervell.
 

Ara ja tinc quaranta un anys, el cor no em batega amb tanta ingenuïtat com abans, però no obstant, el nen interior que afortunadament encara conservo, em fa anar a visitar de nou aquests mons imaginatius on la paraula trenca les coordenades de l’espai i del temps per a bastir als sentits d’una nova realitat. En definitiva, tot un luxe.
 

Nens, nenes, senyors, senyores, deixi’m donar les meves sinceres i sentides gràcies a tots aquells autors (Felix J. Palma inclòs) que són els autèntics mags de la paraula i que han estat capaços de crear artefactes imaginatius que ens poden seguir emocionant, independentment de la cronologia que passi a través de la nostra pell.
 

Felix J. Palma: el mapa del cel

Deixant de banda aventures metafísiques infumables, com ara l’obra de Nietsche que, malgrat l’esforç, he sigut incapaç d’acabar, torno a reivindicar la senzillesa.

Sense dubte, Així parlà Zaratustraés una obra capital dins la història de la filosofía, però, sincerament, la trobo de lectura farragosa i exasperantment críptica (malgrat, això si, la multitud de metàfores i de registres estilístics dels que es val el seu autor) Però també l’Ulisses de Jaime Joyce és una obra capital dins la història de la literatura, i mai he sigut per això capaç d’enllaçar més de vint pàgines seguides… Serà que, de vegades, cal fer cas a les ganes del moment, a l’ànsia de gaudir d’un producte literari pla, senzill però no exent potser d’emotivitat, més que als productes sofisticats que ens “venen” els grans crítics amb l’etiqueta de sublims…
 

Torno, doncs, a encetar una aventura senzilla, homenatge sentit a H.G. Wells de part d’un dels millors narradors del panorama nacional (Felix. J. Palma) Torno, doncs, a fer una travesia literària per a gaudir i no tenir que interpretar res entre línies, per a que la paraula m’indiqui mons imaginatius llimpios de dobles sentits i d’alusions indirectes, tot just allí on el lèxic es complau de jugar amb sí mateix sense cap voluntat de trovar cap “trascendència”al món.

El mapa del cel és el segon llibre d’una trilogia a la que li falta per a concloure’s la tercera entrega. De moment, torno a degustar el bon saber fer literari d’un autor que escriu amb ganes, amb ofici, amb una acurada utilització de la paraula, que ja va demostrar al mapa del temps, també un sentit homenatge a H.G. Wells. Però si en la primera part de la trilogia eren els viatges a través del temps el nervi que lligava tota la seva trama argumental, ara són les possibles invasions per part d’intel.ligències desconegudes, inspiració clara i directa enLa guerra dels móns, el motiu argumental de base.
 

Potser és prompte per fer comparacions (només porto 100 pàgines) però El mapa del temps el vaig llegir des d’una sensació d’inspiració i jocs d’enginy argumentals que no hi trovo en el mapa del cel. Però, ja dic, no vull jutjar des de primeres impressions. Sigui com sigui, el gaudiment està assegurat…

 

L'etern retorn d'allò idèntic

Deixem que Nietsche, en primer lloc, exposi per boca de Zaratustra la seva idea de l’etern retorn d’allò idèntic, idea que encara avui dia provoca diferents interpretacions, i que és molt complicada de copsar si s’utilitza per a tal fi els paràmetres interpretatius de temps lineal:

“D’aquest portal anomenat Instant, en surt cap enrere un llarg carrer etern: darrere nostre s’estén una eternitat.

Cada una de les coses que poden córrer, ¿no ha d’haver recorregut ja alguna vegada aquest carrer? Cada una de les coses que poden esdevenir-se, ¿no ha d’haver-se esdevingut, haver estat feta, haver transcorregut una vegada?

I si tot ja ha existit: ¿què en penses, tu, d’aquest instant? També aquest portal ¿no ha d´haver –existit ja?

I totes les coses ¿no estan nuades fort, de manera que aquest instant estira rere seu totes les coses vinents? Així doncs -¿ell mateix i tot?

Perquè cada una de les coses que poden córrer, també per aquest llarg carrer que surt cap endavant –ha de tornar a córrer-hi una vegada més!-”

Crec que aquesta concepció o idea és impossible de copsar-la si pensem en un temps lineal, en un principi de la Creació (passat) seguit de l’instant (present) i en un final de la Creació que tindrà lloc en un futur. Per tant, hi ha que desprendre’s del temps lineal i intentar imaginar un temps “circular” que, emparat per l’eternitat (no hi ha principi, no hi ha final) fa possible llavors aquesta idea de l’etern retorn. I si no hi ha inici ni fi, per tant només hi ha un temps etern que pot fer possible totes les variables o possibilitats, com també la paradoxa de que l”instant” pugui repetir-se “eternament” precisament per aquesta mancança de límits. Em sembla que començo a marejar-me...

No sé si he sabut explicar-me suficientment, però és que penso que és un concepte molt difícil de copsar i, naturalment, pot haver-hi moltes interpretacions.

 

Friedrich Nietzsche: així parlà Zaratustra

De tant en tant (per cert, no de tant en tant com fa pocs anys) m’agrada encetar un repte literari, bé un clàssic que per la seva extensió de pàgines desperta una mica de timidesa, bé algun tipus d’obra feixuga, críptica, que malda per esforçar-se en copsar les possibles interpretacions.

Així que torno a llegir Així parlà Zaratustra, aquest cop en una magnífica traducció a cura dels Quaders Crema, i amb un ànim renovat de que la meva intel·ligència capti més acuradament el pensament abstracte, la idea amagada rere cert llenguatge dens i farragós, enfebrit, ric en metàfores i en paròdies bíbliques. De fet, tota la obra es basa en la imitació del llenguatge solemne i ampulós de la Bíblia, així com en molts passatges i episodis. A tall d’exemple, Nietsche no proposa l’amor al proïsme sinò l’amor al llunyisme…

Em crida molt la atenció –entenc que això es pot destil·lar de quasi tots els seus escrits- la mancança del sentit de l’humor d’aquest gran pensador que, en definitiva, el que venia a dir-nos era que tota la nostra cultura estava construïda per valors de decadència bastits sobre el Cristianisme. I, és clar, en un estil de “filosofia a cop de martell”, fustigador i acusador, sense deixar titella sense cap, agafa el seu bisturí per tal de diseccionar tots els laberints mentals, ètics, morals i sociològics amb l’objectiu de fer una mena d’higiene cultural proposant alhora nous valors i idees, que ja firmaríen–algunes d’aquestes idees -molts psicòlegs actuals. I, si no, a tall d’exemple, en el primer capítol, en un passatge, diu per boca de Zaratustra:

“Però una cosa és el pensament, una altra és el fet i una altra és la imatge del fet. La roda de la causa no gira entre elles” (Del pàl.lid criminal)

Bé, tot just estic al primer capítol, amb la idea de la “mort de Deu” i les seves possibles implicacions, amb la idea del “superhome” que tantes i tant equivocades interpretacions ha tingut –pensem en el nazisme- i sobretot amb la sensació d’estar endinsat de ple en una obra literària absolutament imprescindible per la seva riquesa de continguts d’un pensador filosòfic en estat pur i que formen part del nostre patrimoni intel.lectual.

En fi, si veig que per moments el llenguatge de Nietsche se’m torna críptic i farragós, sempre em quedarà l’opció de deixar temporalment la lectura per encetar una cervesa ben fresca i contemplar mentrestant el jardí.