Terrence Malick: "L'arbre de la vida"

L’arbre de la vida és un gran poema audiovisual, he llegit en una crítica a l’última película de Malick, un poema que vol unificar allò que és diví amb la natura, el micro-cosmos i el macro-cosmos. D’acord, és una opinió basada potser en una apreciació estètica i simbolista però, les coses com siguen, a mi no m’ha convençut en absolut, l’he trobada per moments pretenciosa, per moments soporífera, per moments ratllant en la pedanteria. I argumento la meva apreciació, tot seguit.

 

En primer lloc, està ben clar que quan es va a veure una pel.lícula d’un autor de culte com Malick, es va a veure una pel.lícula, si es vol, diferent, amb uns altres paràmetres (el cinema de Kubrick també té, per exemple, aquesta connotació, pensem en la seva 2001 Una odisea a l’espai) I aquests altres paràmetres són la pausa i el recreament en la trama argumental, el tractament exquisit de les imatges, que intenten anar més enllà per entrar en el terreny de la simbologia. Però, arribats a aquest punt, he trobat precisament moltes escenes massa forçades a voler expresar tot just un missatge més enllà, i aquest maniqueisme es nota en el resultat final. Hi ha una obsessió per oferir un plànol sublim, artístic, últim de la natura, hi ha una obsessió per reflexar sobre la cara dels personatges els últims raigs de sol, hi ha una obsessió perquè la natura parli amb el seu propi llenguatge i es fongui amb la història que se’ns compta. I, com a conseqüència, un servidor ha tingut en tot moment la sensació de que s’intenta recrear una epopeia total sobre la condició humana, sobre el seu origen i significat. Aquesta grandiloqüència és, precisament, el que perd irremisiblement una història on la paraula religiosa vertebra tot el seu sentit. I aquesta paraula, dit sigui de pas, resulta al final un tant farragosa i manida.

 

Pel que fa a la imagineria visual, els minuts de metratge on se’ns ofereixen imatges de super-noves explotant, de la creació del món i de les galàxies, de la creació de les primeres cèl.lules de vida i la seva posterior evolució fins a formes més complexes, dels dinosaures poblant la terra, de l’impacte del meteorit que va acabar en la seva vida a la Terra, etc., res a dir, són d’una bellesa sublim, encara que trenquen decididament la simetria del que se’ns està narrant. Potser haguessin estat millor “annexades” tot just al principi de la pel.lícula. No obstant, aquí es veu una voluntat de trascendència per part de l’autor, de fer un tipus de cinema total per explicar els origens de l’univers que invadeix potser els dominis del més pur documental de natura.

 

Però una cosa és la intenció, l’afany per convertir cada imatge en una mena de poesia visual i, l’altra de diferent, és la conseqüència d’aquest empeny de vegades massa reiterat, perquè si una cosa té que tenir una bona pel.lícula és que t’emocioni, que et posi a dins com un cop de puny, de principi a fi, que et sedueixi. L’arbre de la vida no arriba a emocionar ni a posar-te a dins de la trama argumental precisament per aquest maniqueisme insistent en intentar trobar la sublimitat cinematogràfica a través de les imatges.

 

I, arribats aquí, pel que fa al contingut simbòlic (que és bastant ric i variat a la pel.lícula) aquest es converteix en una mena de missatge trillat i fins a cert punt predecible amb connotacions religioses que intenta donar solemnitat a la història, que no és altra que la vida a una família a la societat nordamericana dels anys 50. Molts argumentaran que el conflicte nen gran-pare està conduït d’una manera magistral i que dona peu a multitud d’interpretacions sobre els valors d’educar i la petjada que posteriorment tindran en l’ànima de cadascú, potser sí, però a mi em sembla que sobra aquest esperit de trascendència, de solemnitat, de la imatge definitiva, que fa que la pel.lícula pergui pistonada. Per cert, a nivell d’interpretacions, em quedo amb la de Brad Pitt, a Sean Penn (el nen gran en el futur) no el trobo massa convincent.

 

L’arbre de la vida és, per mi, un cant a la vida, a la textura, a les formes, als colors, als sentits, a l’espiritualitat, però és un cant de vegades massa artificiós o forçat. La pel.lícula conté imatges d’una bellesa arrebatadora però això no és suficient per a que la història que t’estan contant t’arribi a dins i et convenci. A mi no m'ha convençut.

 

Microrelat: El desig a la seva pell

 

 

Frisava per la velocitat, em tornava boja, i com més a pressa veia passar d’un costat a l’altre tot un món de vidre que es dibuixava i es desdibuixava contínuament al meu tacte, millor que millor. Era curiosa aquesta sensació: maldava amb tota la meva ànima per arribar a una velocitat que em permetés rebentar literalment de plaer. Si, heu sentit bé...

 

I no em pertany a mi esbrinar quin tipus de desviació psíquica tenia, tampoc m’interessava gaire, jo no estava feta per a aquest tipus d’anàlisis convencionals. Les meves fibres sensitives eren fetes per fruir, per ser tocada amb una brutalitat, si em permeteu, molt pareguda al masoquisme...

 

Però com xalava quan vivia des del impacte en el meu centre, totes aquestes sensacions paregudes a una muntanya russa, com me’n anava més enllà de la meva perifèria, i com no desitjava una i altra vegada no viure sinó en el vertigen i la velocitat i la brutalitat i l’orgasme desenfrenat. Si, l’orgasme, l’orgia, la celebració sense fre d’una vida ràpida i veloç, des d’un centre de gravetat que sempre estava girant entorn quatre persones. Tant se me’n donava perdre la vida si la sensació que em donaven anava més enllà dels meus límits rodons.

 

I us comptaré la magnitud de la meva desgràcia: en un smash d’una força i potència que mai havia sentit abans, la meva pell va esclatar i la meva ànima es va perdre, per a sempre, a una partida de pàdel a un lloc del que no vull recordar-me. Tan m'hi fa: vaig ser intensament feliç, i vaig poder complir el meu somni de ser rebentada.

 

Zygmund Bauman: "amor líquid"

Ja se sap que totes les comparacions són odioses, però tot i així penso que no vaig mal encaminat al afirmar que Bauman és, possiblement, l’Eric Fromm del segle XXI. I, a l’igual que els anàlisis sociològics del gran psicòleg del segle passat, aquestos tenen una profunditat que, en el cas de Zygmunt Bauman, estan a més farcits de subtilesa, de guinyades d’ull, de jocs de paraules, d’erudició, en una lectura que demana una total concentració i atenció, i encara així se’t pot escapar alguna cosa…

 

A manca d’una novel.la que m’atregui, m’he endinsat en les pàgines d’aquest “amor líquid”, una mica per curiositat, i no em penedeixo. Com deia, és un llibre que malda per una concentració màxima perquè, de tant en tant, hi ha perles com aquesta en la que l’autor ens parla dels propòsits de l’amor i del desig:

 

“L’amor és una xarxa llençada cap a l’eternitat, el desig és una estratagema per a evitar-se el treball de teixir aquesta xarxa. Fidel a la seva naturalesa, l’amor lluitarà per tal de perpetuar el desig. El desig, per la seva part, s’escapolirà de les manilles de l’amor”

 

La societat líquida, l’amor líquid, són les diferents denominacions que l’autor utilitza per a definir un tipus de societat o de relacions basades en el mercantilisme capitalista, relacions fonamentalment transitòries i que no s’arrisquen a cap compromís i que, com l’aigua, flueixen sense concreció, sense substància, sense forma.

Microrelat: somni de llibertat

Caure con cauen les fulles grogues, rojes i marrons de la tardor, aquesta era la meva voluntad.

 

És clar que, d’un altre costat, em resultava tan i tan difícil donar l’ordre al cos per a que soltés totes les emocions que maldaven per fer-me costar de respirar; en fi, trobava tan difícil arribar a gronxar-me con un vaixell de paper entre un mar de paraules silencioses.

 

 I, en canvi, m’era del tot necessari soltar de mi totes aquelles idees i prejudicis i pors que no em deixaven sortir a mar obert. Deixar-me anar, això és, sense cap direcció definida, sense cap rumb, només pel pur plaer de fruïr de la fresca brisa i de l’olor a sal i d’un horitzó blau cel il.limitat. Això era el que realment volia.

 

I de sobte, vaig despertar i vaig comprendre, més aviat de forma intuïtiva. Les petjades del somni encara estaven agafades a les meves costelles, no recordava cap idea, cap paraula, pero sí en canvi imatges, sensacions i més aviat una dolça melangia que m’amarava com una brisa de tristor.

 

Tal volta, em vaig dir amb la consciència acabada de recuperar, la llibertat sigui, entre d’altres coses, la idea que fa que cada cèl.lula del teu cos obeeixi un impuls per trencar un motllo imaginari.

 

Max Frisch: Homo Faber

Homo Faber m’ha semblat una novel.la molt bona, amb uns continguts molt interessants, una concepció formal molt acertada i, sobretot, un personatge a través del qual, com si diguessim formant una segona pell, se’ns presenta l’home modern amb tota la seva contundència (no exempta de paradoxes, de contradiccions, i potser d’un pesat vel que li tapa els ulls a l’hora de crear i cercar la seva felicitat)

 

L’obra transpira pessimisme, un pessimisme encarnat en la figura de Walter Faber, funcionari de la UNESCO per al qual no té res sentit més enllà d’una casuística basada en l’estadística, deixant per tant de banda les connexions “màgiques” o irracionals entre les coses o que no es poden copsar des d’una òptica pragmàtica o intel.lectual.

 

La paradoxa, en aquesta novel.la, és que serà precisament una concatenació de casualitats que freguen l’inversemblança des d’un punt de vista racional, el que el farà viure una història d’amor, amb la seva pròpia filla… Però ell no sabrà que es tracta de la seva pròpia filla, fruit d’una relació molt antiga, fins desprès de consumada l’aventura peculiar (això si, i donada la diferència d’edat entre tots dos, en tot moment el sexe queda al marge)

 

En alguns passatges, l’estil de l’autor ens regala evocacions poètiques d’un esteticisme sublim; en d’altres, són les percepcions depresives del cervell de Faber que arriben a centrifugar un allau de sensacions desconcertants, fosques, primàries, sense sortida possible a cap tipus de redenció espiritual. És l’infern de l’home modern, atrapat per pulsions que escapen al seu raciocini i sense una visió alentadora que el faci veure un firmament dalt del seu cap pintat amb colors amables. És també el nihilisme, aquell corrent de pensament que tant Sartre o Camus varen simbolitzar tan bé. És, en definitiva, el costat no tant amable de l’existència.

 

Com en les grans novel.les, aquesta sensació de buidor, de no haver-hi res a què agafar-te més enllà d’una foscor perpètua, s’encomana en les descripcions dels paisatges que fa l’autor, on l’ànima trencada de Faber sempre hi és com a espectador d’un espectacle que els colors foscos del seu interior sempre donen una tonalitat esmorteida, desdibuixada, erma. En definitiva, encara que pessimista i culpidora, una gran novel.la d’un gran autor, i una gran novel.la d’amor-desamor que una persona pot tenir envers la persona més equivocada, sense ser conscient per això que el “destí” t’ha jugat una molt mala passada.

 

La melangia i el dolor del pare que, finalment, perdrà la seva filla a un hospital, és una de les notes més impactants i commovedores de la novel.la, i no et deixa indiferent, perquè és un dolor massa profund i massa sentit.

 

Daniel Glattauer: cada set onades

Cada set onades és la continuació d’un altre llibre, Contra el vend del nord, però si en el primer llibre estem al davant d’una relació fonamentada bàsicament entre els encontres de dos persones a la red, mitjançant correus electrònics, en aquest llibre, però, la “relació baixa a la terra”, o sigui, que a part dels correus que es creuen els dos, dels desitjos, dels anhels, de les projeccions, de les il.lusions que tots dos projecten, són capaços aquí de concretar-ho i de passar del nivell “virtual” al nivell real.

 

I com ja pasaba amb Contra el vend del nord, estem al davant d’un llibre extraordinàriament bo, extraordinàriament ben trenat i construït, extraordinàriament ben concebut i amb uns diàlegs molt convincents i molt intel.l.igents i que reflecteixen a la perfecció la parla, àgil i dinàmica, mitjançant els correus electrònics. I que, de retruc, ens obre una gamma extraordinària de possibilitats, pors, somnis i anhels, que són la matèria primera de la que es compon les relacions humanes.

 

M’ha emocionat molt aquest llibre, m’ha recordat una història que forma part de mi, en una sincronia literatura-vida que de vegades té la màgia de donar-se la mà elegantment. I mentre la protagonista, Emmi, li anava contestant els e-mails a Leo, jo a la vegada, sense poder-ho evitar, sentia la veu, la mirada, els estats d'ànim, de la que va ser protagonista per a mi en una relació molt pareguda a la d’aquesta història. El que passa és que en la ficció ells arriben a fer-ho; en canvi, nosaltres no vam passar d’una molt bona morrejada…

 

Stephen Hawking / Leonard Mlodinow : El Gran diseny

Normalment, no acostumo a llegir assaig, em diverteix molt més la novel.la, però de tant en tant m’agrada posar-me al dia sobre un tema en concret. En aquest cas, vaig llegir en el seu moment La història del temps, del professor Stephen Hawking, i sense cap tipus de dubte és un dels llibres que més em va fer canviar la imatge i la visió que hi tenia de l’Univers, amb les modernes concepcions de la mecànica quàntica, la teoria de la relativitat, el principi d'incertesa, el Big Bang, etc., que no coneixia pas.

 

En aquest cop, m’interessava, més que res, saber si hi havia noves teories o avenços per part dels físics teòrics envers l’origen i el destí de l’Univers. I, bàsicament, el que m’he trovat és un llibre que vol ser, sobretot, didàctic, però tot i així l’he trobat en ocasions una mica dens, críptic, complexe, i que penso que no afegeix res de novedós al que ja se sabia.

 

Però, anant una mica més enllà, Hawking arriba a afirmar que el nostre univers podria no ser un altre dels milions i milions d’universos que es podien haver creat del no-res i sense cap intervenció per part d’un Deu, com bombolles que es generen espontàniament… Una afirmació, trovo jo, que frega el ridícul venint d’algú per a qui la ciència, és a dir, l’afany d’explicació racional, és una mena de religió. Almenys podria haver deixat per a allò que no es compren ara per ara d’una forma racional, un espai per la incertesa, per a Deu.

 

El professor Hawking, a la seva Història del Temps, afirmava al final del llibre que si un dia s’aconseguís engranar una teoria que enllacés les grans forces de la naturalesa, llavors tal volta s’aconseguiria comprendre el pensament de Deu. Vint anys després, ens diu que no hi ha cap necessitat d’un Deu en un Univers que es genera espontàniament des del no-res, i es queda tan ample.

 

En essència, les implicacions d’aquesta afirmació serien:

 

· Venin del no-res, anem cap al no-res, per tant, no hi ha res que tingui sentit.

 

· Sóm producte d’una causalitat (El Big Bang, o gran explosió) que a la seva vegada ha anat generant succesives “casualitats” durant milions d’anys fins arribar a esdevenir éssers humans, però aquesta causalitat no la tenim que anar a buscar en Deu o un principi superior, sinò en el no-res…

 

M’ha decebut molt aquest llibre, crec que és del tot prescindible (no així La història del Temps, que és un llibre extraordinari) Em decep, finalment, que els científics es creguin que amb el raciocini es pot copsar tot. Em decep la manca d’humilitat. Em decep la supèrbia.