No és nou,
ni original. Els pensaments van i venen de persona a persona, com un mar amb
onades recíproques, sempre ha sigut així. Des dels remots mars d’Orient ja ens han arribat en infinites ocasions
botelles de vidre plenes de missatges a dintre amb efluvis únics i peculiars de
la seva filosofia; d’una filosofia que, es miri com es miri, ens ajuda sempre a
l’hora de conduir-nos pel difícil art de viure, pobres occidentals egòlatres i
egoistes.
Krisnamurti, Osho, Deepak Chopra, per dir alguns noms molt associats a aquest tipus de literatura divulgativa que beu sobretot de les cristal·lines fonts dels grans ismes: l’hinduisme, el budisme, el taoisme, fonts mil·lenàries que, sigui quina sigui l’evolució de la Humanitat i les dreceres que prengui a partir de la present era del ciberespai, podran sempre apaivagar la set d’un coneixement més profund i autèntic. Com els grans clàssics en la literatura, que mai passen de moda. Com les grans qüestions, que sempre malden per una resposta determinada per a un moment específic, on no valen llavors i no satisfan de cap manera certes pròtesis hedonistes fabricades pels polítics o per la indústria publicitària i del consum.
I, com quasi tot en la vida, la dosificació i l’equilibri són
la clau per a mantenir certa homeòstasi intel·lectual. Compte per això mateix amb la
saturació, amb tot aquest farcell de conceptes i d’idees que, en el dia a dia,
quasi mai aconseguim fidelitzar: una cosa és la teoria, que està molt bé, i
l’altra és la pràctica d’aquesta teoria. I tot just aquí volia anar a parar. Jo puc arribar des d’un punt de vista purament
intel·lectual, per exemple, a la conclusió de que l’arrel (o una
de les arrels) de la infelicitat és l’aferrament a les coses, però si en el dia
a dia continuo reaccionant com si algú m’estigués atacant quan no està d’acord
amb alguna idea meva, he après llavors molt poca cosa sobre l’aferrament:
continuo de fet aferrat a les meves idees...
Coses
que vaig aprendre d’Orient és un llibre que recull els conceptes clàssics de tota
filosofia: Deu, el sentit religiós, el desig, l’amor, la saviesa, la llibertat,
la felicitat, etc, oferint en tot moment una visió ampla i allunyada sempre del
dogmatisme. Està molt ben escrit i és tot un plaer per la forma intel·ligent que té l’autor de presentar els
conceptes amb la seva possible aplicació i reinterpretació dins el sinus de la
nostra societat. Ja dic, ens ha arribat molts testimonis i llibres en forma
d’assaig –per no dir les vastíssimes recopilacions que les diferents religions
han anat fent dels seus textos fundacionals- però de tant en tant sempre va bé
refrescar l’ànima amb tota aquesta munió de paraules que, bàsicament, ens
parlen d’actituds enfront els esdeveniments, de valors genuïns, d’una forma de
copsar i de codificar la realitat que desprès influeix de forma decisiva en la
nostra adquisició de la paraula màgica que sempre ens sembla lluny de
nosaltres, per unes o altres coses, com un vaixell – fantasma que sempre intuïm
més enllà de la boira. La paraula màgica es diu autorealització.
Sigui com sigui, la lectura d’aquest assaig obert i
constituït com un gran mosaic de conceptes, depara un gran plaer: és una obra
d’un calatge intel·lectual considerable, de debò, aquí no
hi ha palla supèrflua a l’estil de moltes obres d’autoajut totalment
prescindibles i redundants pel que fa a tota una terminologia que, en realitat,
està absolutament buida per dintre, sense sang ni consistència.
El corpus del llibre s’estructura en una primera part oberta
als conceptes, com una mena de miscel·lània on s’analitza acuradament cada
idea en forma de paraula. Segueix una curiosa segona part dedicada als cuitats
ment - cos on l’autor proposa obertament certes mesures higièniques que en un
moment donat ens poden anar bé; de forma un tant sorprenent, hi dedica un
capítol als massatges, al desdejuni o al ioga, en un enfocament que he trobat
força original (s’estirà més o menys d’acord amb els seus postulats
–personalment, no penso practicar desdejuni per a copsar els avantatges que ell
hi constata- però s’ha de reconèixer la seva valentia a expresar-ho i
defensar-ho obertament. Desprès hi ha un capítol titulat “Sobre la seducció
espiritual a la Nova Era”, destinat a desmuntar tot el negoci i frau que en nom
de l’espiritualitat ens ha arribat (aquí l’autor explicita alguns casos
fragants pel que fa a alguns gurús i el seu sistema d’engany al descobert, al
cel obert com si diguessim) Els capítols que completen el llibre són un
exercici magnífic de discerniment entre religió i engany, on les fronteres i la
filiació dels textos sagrats són de vegades deformables com la plastilina així com les suposades pràctiques religioses amparades per la mateixa "divinitat". I, per acabar, un capítol que amb el nom de Pensaments, i amb l'estil aforístic tan característic de l'escola tradicional de filosofia, recull algunes idees personals de l'autor.
Coses
que vaig aprendre d’Orient és un assaig amb una marcada i acuradíssima voluntat
literària que conté girs o expressions bellíssimes, molt properes a la poesia
(sense, d’altra banda, i quan ho creu l’autor convenient, recorre a les últimes
investigacions sigui en medicina, sigui en mecànica quàntica, sigui quin sigui
l’àmbit, amb l’ànim de contrastar dades i conduir-les pacientment al terreny de
la “veritat”) Són coses que, potser sí, en essència i fonamentalment, són
importades d’Orient, però per damunt de tota filiació, del cor humà, qui en última
instància tindrà sempre la última paraula.
...........................
“L’autèntic silenci no es només vocal, implica també la paralització de l’activitat mental. La paraula és l’expressió del pensament, però tots dos, verb i intel·lecte, han de claudicar per a que sobrevingui el silenci reparador que obre les portes de la veritat, aquell no-res prenyat de vida i d’eternitat, on resideixen de forma seminal totes les coses abans de manifestar-se”
Francisco López-Seivane: “Coses que vaig
aprendre d’Orient”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada